Vic, capital feudal?

Imagineu-vos, per un moment, que en ple s.XXI a casa nostra existís una ciutat medieval. No em refereixo pas a una ciutat on els vehicles fossin carruatges tirats per cavalls o els carrers quedessin en la més absoluta foscor per manca d’enllumenat públic permanent. La ciutat que m’imagino és un societat on el poder absolutista del senyor feudal i els seus seguidors castiga el lliure pensament dels vassalls, esclafant els que discrepen o posen en qüestió l’ordre social establert.

Segurament, en aquesta ciutat imaginada, l’equip de govern somia viure per sempre en plena època medieval. Una ciutat on, pel sol fet de néixer senyor feudal, pots governar injustament sense haver de donar explicacions a ningú i pots liquidar els opositors sense haver de fer l’esforç de dissimular.

Per sort, deveu pensar, és només una ficció, una construcció del pensament perquè és impossible que sota el paraigües de la democràcia existeixi una forma de govern tan despòtica. I teniu raó. El feudalisme ha passat a la història i, formalment, l’ordenament jurídic actual descansa sobre els pilars de la sobirania popular, la igualtat de drets i la llibertat de pensament i d’expressió.

Però, atenció, perquè conec una ciutat, capital d’Osona li diuen, que quan el poder polític percep que algú discrepa en la forma o en el contingut d’algun assumpte d’interès públic actua pitjor que un senyor feudal. Intenta aniquilar els dissidents, però amb traïdoria i nocturnitat ja que ho fa a través de jocs subterranis i mentides públiques.

En aquesta ciutat, benvolguts veïns i veïnes, si mai voleu convocar una manifestació unitària, encara que sigui a favor de la cohesió social i en contra del racisme, més val que estigueu bé de salut i sigui una idea de l’agrat de l’equip de govern perquè en el suposat cas de no ser-ho esteu exposats a rebre tot tipus de pressions gens recomanables per la vostra tensió arterial.

A tots aquests condicionants, s’ha d’afegir que si la proposta la llença l’únic partit de l’oposició que fa oposició, la CUP, les pressions són una mera anècdota. Directament, els molt honorables representants de la ciutat s’encarreguen personalment de calumniar-nos i injuriar-nos a tort i a dret.

I malgrat tot, n’hi ha que som intransigents i no claudiquem quan ens volen silenciar. Malgrat tot, seguim treballant cada dia per la cohesió social sense que això sigui incompatible, per exemple, en celebrar una manifestació unitària, pacífica i multitudinària amb el lema Per la cohesió social, aturem el racisme. La convocatòria va néixer amb voluntat de ser unitària i gràcies a la societat civil s’ha aconseguit. Només cal fer una ullada a www.26maigvic.cat per comprovar que hi ha més d’un centenar de col·lectius adherits ben diversos. I si a banda d’Esquerra Unida i Alternativa del Bages no hi ha cap més partit polític adherit que la CUP és perquè els altres no han volgut ser-hi. Res a dir, però com a mínim que tinguin la decència de no acusar-nos de partidistes i parin d’extorsionar tothom qui pensa diferent.

Aquesta manifestació suposa un pas més per abandonar els tics feudals i convertir la nostra ciutat en la capital de referència en igualtat de drets i justícia social. Per això, us animo a manifestar-vos pacíficament el dia 26 de maig de 2012, a 2/4 de 7 de la tarda, a la plaça Major de Vic.

Article publicat a la secció Opinió d'Osona.com (24/05/2012). Accedir-hi

Quan es normalitza el discurs xenòfob... creix la bèstia!

La normalització dels discursos polítics xenòfobs i racistes és un fenomen creixent en sistemes formalment democràtics que travessen una crisis econòmica. Els seus líders s’autoproclamen messies i salvadors del poble que pateix la crisi amb la fórmula màgica d’expulsar els culpables de tots els mals haguts i per haver. Els culpables, segons aquests líders ultradretans, són els  immigrants que es veu que pel sol fet de ser-ho ja són sospitosos de ser invasors, delinqüents, violents i escòria humana.

Els sistemes democràtics que consenteixen l’existència d’aquests monstres contraris a la convivència i a la democràcia, en comptes d’il·legalitzar els partits i condemnar els seus líders per fomentar l’odi racial, els permeten presentar-se a les eleccions, els acullen en el sí de les institucions polítiques i els donen un altaveu en els mitjans de comunicació.

Els discursos racistes normalitzats, les mentides propagandístiques i la por que tenim tots al desconegut és la combinació perfecta per votar massivament partits tan legals i democràtics com l’històric Partit Nacionalsocialista Alemany, de Hitler. Tothom coneix en què va desembocar la victòria del nazisme.

Les agressions motivades per l’odi i en contra de la dignitat de les persones han de ser investigades i perseguides. Ara bé, la legislació penal vigent referida als delictes de provocació a l’odi, la violència o la discriminació data del 1995 i, per tant, està desfasada si tenim en compte que el context social ha canviat. A dia d’avui, cal una reforma penal urgent perquè la persecució d’aquests delictes sigui eficaç i especialitzada.

Fa uns quants anys que Josep Anglada, el líder de Plataforma per Catalunya, va passant pels jutjats acusat de delictes de provocació a la discriminació i l’odi, de difusió d’informacions injurioses i d’agressions. De moment, se n’ha sortit prou bé per manca de proves, però sembla que li agrada temptar la sort. El diumenge dia 22 d’abril de 2012, presumptament, Anglada va agredir dos joves pel sol fet de ser uns “moros de merda”, els quals van haver de ser atesos per diverses lesions a l’Hospital General de Vic . Aquests fets van ser presenciats i denunciats per ciutadans sense cap relació amb els agredits. Esperem que, en aquesta ocasió, la justícia no tingui dubtes raonables.

Hi ha qui en nom de la democràcia i la llibertat d’expressió opina que no s’hauria d’il·legalitzar cap partit. Evidentment, fer-ho ha de ser una excepció perquè la llibertat d’expressió és un dels fonaments d’un sistema democràtic. Ara bé, quan un partit polític, fent ús de la llibertat d’expressió i la llibertat ideològica, atempta contra la igualtat de les persones i fomenta la discriminació per motius de raça, origen, orientació sexual o religió s’ha d’il·legalitzar per preservar la pau i la cohesió social.

Però, ara per ara, no sembla que els governants estiguin preocupats per aquests assumptes. Més aviat, diria, que en nom de la crisi estan jugant a aplicar mesures dràstiques a costa d’anul·lar els nostres drets... i si no, què opinaria Gandhi sobre convertir la resistència pacífica en un delicte?

Article publicat a la secció Opinió d'Osona.com (27/04/2012). Accedir-hi

Viure dignament

A Osona en els últims 4 anys s’ha arribat a la xifra esfereïdora d’un miler d’execucions hipotecàries i milers de persones afectades. Com pot ser que centenars de famílies han estat desnonades i s’han quedat sense llar si l’habitatge és un dret? 

No tenir un habitatge digne és sinònim de viure permanentment en la vulnerabilitat i l’exclusió social. Com podem gaudir d’altres drets si no tenim l’aixopluc físic necessari per garantir les necessitats bàsiques?

Per què els poders polítics han afavorit la seva especulació? Lluny de complir el deure constitucional de facilitar l’accés a l’habitatge, s’han aliat amb bancs i caixes per fer d’aquest dret un negoci indigne.

Les entitats bancàries, fins l’any 2008, aconsellaven als seus clients que invertissin en el sector immobiliari perquè “el totxo és un valor segur”. I els desconfiats que preguntaven “i si em quedo sense feina i no puc pagar la hipoteca?” obtenien la tranquil·litat quan els professionals entesos en la matèria els asseguraven que arribat el cas podrien vendre el pis sense cap dificultat.

La bombolla immobiliària explota. Pim, pam, pum i la crisi està servida! Dos terços de la població viuen a la corda fluixa. Comencen les execucions hipotecàries per impagament d’hipoteques. Les famílies desnonades queden sense habitatge, amb un deute pendent impossible d’eixugar i sentenciats per vida.

Mentre les persones responen per haver signat unes hipoteques impossibles, que haurien de ser il·legals, els polítics i poders financers es tornen a aliar per escanyar-nos una mica més. Ningú més respon? En països que tenen una democràcia real l’especulació i l’abús de poder es penalitza. Aquí, es premia. Per solucionar la crisi, retallen els drets socials i injecten diners a la banca.

Com es pot tenir tanta barra? Han fomentat l’especulació amb un bé i un dret de primera necessitat com és l’habitatge i segueixen ocupant càrrecs de responsabilitat, movent fils per trobar la manera de seguir escanyant a les classes populars.

Quan la vulneració de drets és tan asfixiant la gent es rebel·la, denuncia públicament les injustícies i s’organitza. És per això, que la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca ha iniciat un procés d’Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per aconseguir la dació en pagament retroactiu, la paralització dels desnonaments i la possibilitat de continuar vivint en l’habitatge afectat durant 5 anys pagant un lloguer no superior al 30% dels ingressos.

Per calmar les aigües, la setmana passada el govern de l’Estat va moure fitxa venent fum. Ha elaborat un codi ètic de lliure adhesió per les entitats bancàries on es preveu la possibilitat –a voluntat del banc- d’aplicar la dació en pagament sota uns paràmetres tan restrictius que a la pràctica només el 5% dels afectats podran beneficiar-se d’aquesta mesura, si el banc ho vol. A grans mals, grans titulars i cap solució real. Que no us enganyin: és una estafa en tota regla per seguir mercadejant amb tots nosaltres.

El dret a l’habitatge, a la salut, a l’educació, al treball... tots els drets fonamentals estan amenaçats i tocats de mort perquè uns quants puguin seguir prosperant econòmicament. I només tenim un camí: plantar-nos. En el cas del dret a l’habitatge, signem en massa a favor de la ILP.

Perquè primer som les persones, després el capital.

Article publicat a la secció Opinió d'Osona.com (25/03/2012). Accedir-hi

El preu de la poltrona

Mentre el país bull per culpa de les injustícies socials que ens deshumanitzen minut a minut, a Vic comptem amb un govern municipal de coalició CIU-ERC que tot i governar en minoria sap trobar les aliances per mantenir els seus privilegis a costa de prendre el pèl als vigatans i les vigatanes. Avui parlaré d’alguns exemples d’aquests despropòsits presentats com a victòries polítiques. Vegem-ho.

Mentre la taxa d’atur s’incrementa cada dia arreu del país, a Vic apostem per afavorir l’ocupació contractant un gerent més pel Mercat de Música Viva. Així, els quatre directius que hi treballen podran descarregar-se de la tantíssima feina que suposa preparar una fira l’any.

Mentre els joves catalans demanen més recursos formatius, a Vic tanquem un equipament juvenil públic com el Mas de Bigues a l’espera d’un projecte privat incert.

Mentre cada dia es produeixen desnonaments i les famílies afectades estan condemnades a l’exclusió social, a Vic som escrupolosos a l’hora d’aplicar un recàrrec sobre l’impost de béns immobles als pobres propietaris que tenen habitatges tancats.

Mentre col·lectius diversos lluiten per eradicar la fam i algunes ciutats catalanes en prenen nota evitant que productes dels supermercats aptes per a l’alimentació acabin ruixats amb lleixiu o llençats a les escombraries, a Vic tenim els suficients recursos per atendre a tota la població que passa gana i els ciutadans que remenen els contenidors ho deuen fer per diversió, doncs, segons el regidor de Convivència i Seguretat només s’hi pot trobar verdura podrida.

A Vic, benvolguts lectors, tenim un alcalde que estima la seva gent i vol veure’ns prosperar. És per això, i no pas per esgarrapar quatre vots de feixistes, que el desembre de 2009 va proposar negar el padró i denunciar les persones immigrants sense legalitzar, amb el vist-i-plau dels seus socis de govern, format pel tripartit CIU-PSC-ERC. Si la llei hagués permès adoptar aquesta mesura aplaudida per partits d’extrema dreta, els fills dels autòctons haguessin tingut més lloc a les escoles i la sanitat estaria menys saturada a canvi de negar drets universals com l’educació i la salut als sense papers.

Potser la legalitat no va permetre aquest atemptat als drets humans, però en el mandat actual l’alcalde ha trobat la manera de fer-se fort amb el suport d’altres forces del consistori que potencien aquest tipus de gestes. Avui, a l’equip de govern ja no li trontolla la poltrona perquè l’alcalde ha après a escenificar complicitats i rebre suport, en tot cas, del partit xenòfob de torn.

I mentre s’imposa el seny al consistori, la nota discordant som la CUP, aquella gentussa antisistema, pallassos, perroflautes i violents que desprestigiem l’statu quo de la política vigatana.

Article publicat a la secció Opinió d'Osona.com (25/02/2012). Accedir-hi 

Aristòtil o les vaques sagrades

Abans d’acceptar el compromís de representar la CUP a l’Ajuntament de Vic vaig plantejar-me seriosament si podríem trobar l’escletxa d’obertura a la política genuïna, que difereix molt de la que practiquen les vaques sagrades o, altrament dit, els polítics tradicionals.

La política, definida pel propi Aristòtil, és la ciència, art i virtut de servei al pròxim i a la comunitat. Aquesta visió filantròpica de la política es contraposa amb la versió interessada actual, entesa només com l’art del domini de la societat, que prioritza els interessos particulars davant els col·lectius.

La gent que formem part de la CUP creiem en la política d’Aristòtil, som idealistes i treballem per avançar col·lectivament sense cap ànim de lucre. Fem una oposició seriosa, compromesa i valenta, que significa defensar directament el que pensem sense renunciar a res. Hem comprovat que aquesta manera de pensar i fer molesta a la resta del consistori vigatà i, últimament, se’ns criminalitza per ser així. Uns diuen que desprestigiem la política, els altres que no volem o no sabem negociar.

Evidentment, no creiem ni entrarem en el joc de tu em votes això a canvi de que jo et voti allò si no estem d’acord amb l’allò. Perquè la política, contràriament al que ens han volgut vendre, no és cap joc ni té a veure amb l’art de la seducció sinó amb l’art de la raó.

Malgrat la mala premsa que té la política entre la gent del carrer, la baixa participació a les urnes i els milions d’indignats que hi ha al món, els polítics tradicionals encara no volen admetre que se’ls ha vist el llautó i segueixen actuant de forma elitista mentre intenten anul·lar els nous aires de democràcia participativa.

Mentre la voluntat política del nostre consistori sigui tan restrictiva i els vigatans i les vigatanes no puguin participar activament dels assumptes comuns, nosaltres continuarem fent de pont. I, com que la nostra tasca és pública, ho farem al Ple que és el lloc públic per excel·lència.

Els meus dubtes inicials s’han esvaït. Devem estar fent les coses molt bé perquè tots ens ensenyin les dents. Hem obert una escletxa i seguirem fent via perquè la política sigui cosa de tots.

Article publicat a la secció Opinió d'Osona.com (24/01/2012). Accedir-hi 

Cap agressió sense resposta!

En la dictadura franquista el català tenia “el privilegi” de poder-se parlar en la intimitat i en la democràcia actual es pressuposa que pots viure plenament en català.

Però la realitat no és aquesta. Malgrat que en el Principat hem avançat un xic i ja no ens persegueixen per emprar-lo públicament, altra cosa és que l’interlocutor vulgui o no entendre’t. I si ens fixem amb el que passa al sud dels Països Catalans, els que semblen tornar a l’època fosca de la televisió en blanc i negre són els nostres germans valencians.

Voleu un nou exemple d’aquesta nostra democràcia de fireta? Carrefour, una marca francesa que etiqueta els productes en català i francès a Catalunya nord, ha retirat el català d’un supermercat de València per la pressió d’espanyolistes.

Us emplaço a tots i totes a plantar-vos i sumar-vos a la campanya de boicot contra el Carrefour mentre no tornin a emprar el català de València en aquest supermercat. La unió fa la força!

Veure comunicat de la CUP (10 de gener de 2012) Accedir-hi.

La voluntat de tot un poble en moviment

Tinc la sort d’haver nascut en una societat que s’acabava de deslliurar d’un dictador i la mala sort de fer-ho amb por.

A finals dels anys 70, els nostres avis encara tenien ben gravada en la memòria la violència patida durant la guerra civil i els nostres pares havien après a reprimir els seus anhels de llibertat per sobreviure en la dictadura franquista.

Aquesta herència traumàtica va impedir al poble català plantar-se i va permetre la signatura d’una carta magna que negava el dret a l’autodeterminació i tallava en sec l’oportunitat que ens havia brindat la història per dir adéu a una Espanya gestada amb la força de les armes.

Durant els darrers 30 anys ser independentista ha tingut connotacions negatives fins ben entrat aquest segle. Als meus quinze anys, tot i declarar-me independentista sense complexes, podia comptar amb els dits d’una mà les persones del meu entorn que ho reconeixien en públic. Ara, en canvi, l’independentisme és tema habitual de conversa de cafè. Hem perdut la por i ens hem adonat que la dignitat d’un poble no té preu.

El poble s’ha posat dret i ha començat a parlar, clar i català.  I molts ajuntaments hem recollit la petició dels ciutadans i ens hem posat a treballar units per assolir l’objectiu comú. El 14 de desembre 156 ajuntaments s’han reunit a Vic, deixant les seves discrepàncies polítiques, per constituir l’Associació de Municipis per la Independència.

Ens hem agrupat per treballar conjuntament per l’alliberament nacional dels catalans i les catalanes. És un pas important, però cal l’adhesió de tots els pobles i ciutats de la geografia catalana perquè en un futur molt proper puguem recordar aquesta data mentre celebrem la independència brindant amb cava.

Portem molts segles d’opressió resistint. Trobo que ja és hora de passar a l’atac perquè cap paper no pot prevaldre davant la voluntat de tot un poble en moviment.

La història ens torna a brindar una nova oportunitat. Potser no en tindrem cap altra...

Visca la terra lliure!
Article publicat a la secció Opinió d'Osona.com (16/12/2011). Accedir-hi.